Palau de la Virreina

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

Manuel d'Amat i de Junyent, fill de Josep d'Amat i de Planella, primer marquès de Castellbell, i de Marianna de Junyent i de Vergós, filla del primer marquès de Castellmeià, va ser un militar català,  virrei del Perú I president de l'Audiència de Lima .

El 1777 va tornar a Barcelona, on ja havia començat a construir una residència a la Rambla, en un solar comprès entre el col·legi de Betlem i el convent de Carmelites Descalços de sant Josep. La nova edificació va ser alineada en la mateixa línia que havien ocupat les derruïdes cases; serà més tard, que les façanes al seu voltant es va avançar la línia, creant així l’atri que trobem d’avant del palau. Les obres duraren de 1772 a 1778.

L’any 1779 Manuel d'Amat i de Junyent, “als seus setanta-quatre anys, anava a casar-se amb una jove d'alt llinatge ciutadà, Maria Francesca de Fiveller de Clasquerí i de Bru”[1].

L’any 1782 moria Manuel d'Amat: Maria Francesca de Fiveller “li va sobreviure llarg temps, habitant el sumptuós palau i passant temporades en la torre de Gràcia. Encara que, en realitat, quan es va casar amb Don Manuel, aquest ja no exercia el càrrec i ella, per tant, no va anar mai Virreina, se la va conèixer sempre per aquest nom i així es va dir també i es continua dient la casa de la Rambla. La de Gràcia es va dir igualment "La Virreina" nom que ha heretat la plaça on va estar, en el lloc que ocupa avui l'església parroquial de sant Joan”[2].

L’any 1791 morí Maria Francesca de Fiveller. Després d’anys de plets, l’immoble passà a mans Gaietà d'Amat i d'Amat, marquès de Castellbell, baró de Castellar i baró de Maldà, qui l’any 1835 va establir el palau perpètuament  a favor de Josep Carreras d'Argerich qui posseïa crèdits hipotecaris importants sobre aquest.

Els baixos de la façana foren ocupats per botigues, i arran de l’obertura del mercat de la Boqueria es pacta amb l’ajuntament que el passatge interior de l’edifici fos usat per accedir al mercat, i als seus laterals, les cotxeres i quadres foren ocupades per paradetes.   “Així doncs, si a l'interior del noble estatge es conservava un ressò de la sumptuositat i magnificència que l'havien distingit en els seus bons temps, en l'exterior l’adulterament i la decadència van ser cada vegada majors. I no sols això. Aprofitant les dues escales secundàries, una a cada costat de la planta que, amb entrada independent, comunicaven amb els pisos superiors, es van convertir aquestes en un caos de sòrdides habitacions, aprofitant fins i tot el que en el pla primitiu no eren més que golfes gairebé inhabitables, en els quals es van habilitar cinc habitatges”[3].

Durant la Guerra Civil Espanyola va ser ocupat pel P.O.U.M., i posteriorment per oficines del Banc d’Espanya. A inicis de la dictadura franquista es va instal·lar en ell el Patrimoni Artístic Nacional. “Les hipoteques, càrregues de totes classes i descoberts de contribució que pesaven sobre el palau van portar a peu s'arribés a anunciar una venda en pública subhasta”(24). Aleshores, l'ajuntament, l’any 1944, el va adquirir per la ciutat, i va ser destinat a Museu d’Arts Decoratives, i a seu d’exposicions temporals. L’any 1952 l’edifici va quedar completament lliure de pisos llogats, i s’iniciaren les obres de restauració.

L’edifici consta de planta baixa i tres pisos. “En planta baixa té un eix principal format per un ampli vestíbul, el cos d'escala, de doble arrencada i dos patis successius, el primer de major importància. L'eix acaba en la façana posterior en una altra àmplia porta. En els pisos la part davantera, entre la façana i l'escala, està disposada en cinc crugies perpendiculars a aquella, que corresponen a les divisions de la façana, dominant per la seva amplària la central. La resta de les plantes s'ordena al voltant del pati central, rebent llums d'ell i de la façana posterior. A més de l'escala principal hi ha dues secundàries, una a cada costat”[4]. (...).“El pati central, no gaire gran, rectangular amb angles arrodonits, és una delícia de proporció, endolcida per les columnes corínties i els grans plafons corbs, adornats amb trofeus d'assumpte militar, d'excel·lent escultura. Des del pati es contemplen Bé les altes "torratxes", que prolonguen les caixes secundàries d'escala”[5].

L’edifici “oscil·la entre la influència d'un classicisme francès (en els motius decoratius -capitells jònics, garlandes, panòplies d'armes romanes- i elements propis d'un fi barroquisme català (com ara la balustrada, que corona la façana, amb grans gerres)”[6], i és considerat “el model més acabat i perfecte de l'arquitectura civil catalana de la segona meitat del segle XVIII”[7]. 

Bibliografia