Palau Savassona

La Barcelona de la Ciutadella ( tornar al mapa)

L’any 1776 Anton Ferrer de Llupià-Vila de Savassona i de Brossa, , baró de Savassona, compra unes propietats, entre elles unes propietats de les Carmelites Descalces del veí  monestir de la Immaculada Concepció, a la cantonada entre el carrer de la Canuda i carrer d’en Bot. El mateix Anton Ferrer serà qui iniciarà les obres del palau, que acabarà el fill, Josep Francesc de Ferrer-Llupià-Vila de Savassona i d'Ibáñez-Cuevas, segon baró de Savassona, persona que serà “el responsable de la construcció i pròpiament l’arquitecte de l’obra”[1], segons consta en el permís d’obres.

Anton de Ferrer va triar aquest solar, “ser a la part alta de la ciutat en aquell moment, una zona més espaiosa, amb solars més grans que a la zona més propera al port, i amb aires més purs”[2].

Primer s'executen obres a les edificacions existents, però l’any 1782 s’acaben enderrocant, per construir un edifici de bell nou. L’any 1787, Anton Ferrer mor quan l’obra està parcialment executada, amb parts noves habitables.

El resultat final de l’edifici, “la façana, les estances principals de la planta noble, l’entrada de carruatges i el pati central, i l’escala noble d’accés al primer pis són la pervivència arquitectònica més clara de l’arquitectura clàssica fins als nostres dies”[3]. Era una edificació amb sostres alts, a la planta noble, amb un jardí elevat respecte del nivell del carrer, que es podia anar passejant fins als jardins del palau Moja, que es trobava a la mateixa illa urbana. Donaven al jardí “l’alcova principal, una saleta, la saleta de música potser i el menjador”[4]. La segona planta estava destinada al servei, però es desconeix on es trobava la cuina, ni on es trobaven les habitacions  del servei. Al capdamunt de tot hi havia una torre molt alta, lligada a la conducció de l’aigua corrent, i a la pressió d’aquesta: “com més alta era la torre, més pressió hi havia”[5].

“El palauet de Barcelona del baró de Savassona potser no va ser la seva residència habitual, però s’habilità com a casa noble, d’acord amb els costums de l’època, per les seves activitats a la ciutat de Barcelona”[6].

L’any 1846 els comerciants, Llogari i Josep Maria Serra Farreras, que compraran el palau, més dues cases del carrer d’en Bot, fet que va suposar el creixement de l’edifici en dues ales. “Aquesta ampliació del palau en els dos braços entorn del pati consolida, amplia i defineix el pati romàntic en la seva dimensió actual i crea els soterranis en una part del jardí”[7]. Les obres van ser realitzades per l’arquitecte Elias Rogent. Es van reformar les dues façanes, es crearan noves sales a la planta noble, i se situarà el negoci dels dos germans als baixos del palau.

L’immoble passarà a mans de Pilar Moragas i de Quintana, fillastre de  Josep Serra Farreras. I d’ella passarà al seu fill Juli Parellada. Serà ell qui el vendrà a l'Ateneu Barcelonès, en un procés que durarà de 1902 a 1905. Des d’aleshores ha esdevingut la seu de l'Ateneu Barcelonès fins avui en dia. Aleshores “s'hi dugueren a terme importants obres de remodelació que l'adequaren al nou ús que havia de tenir”[8], dirigides per l’arquitecte Josep Font Gumà, amb la col·laboració d’un jove Josep Maria Jujol.

Als anys vint del segle XX es realitzaren múltiples reformes a la biblioteca, al pati, entresòl i escales.

Als anys seixanta del segle XX es reformà i s’amplià l’edificació; també aleshores es modificaria la façana que dóna a la plaça Vila de Madrid, oberta després de la Guerra Civil en enderrocar el convent  de la Immaculada Concepció o convent de santa Tresa.  El responsable de la nova façana fou l’arquitecte Adolf Florensa i Ferrer, qui també fou el responsable de redissenyar la plaça, tant de les restes arqueològiques allí trobades com de la promoció d’habitatges situada a la part sud-est de la plaça, amb la que compartien color i formes amb la nova façana de l’Ateneu. L’any 2009 es recuperà aquesta façana donant-l’hi una simetria amb la façana principal, encarada al carrer de la Canuda.

A la primera dècada del segle XXI es remodelaren  les plantes quarta i cinquena, es creà una sala d’actes a la planta baixa, es modernitzà la biblioteca i es recuperà la façana del segle XVIII.

És un edifici neoclàssic que “presenta notables transformacions volumètriques i d’organització en relació amb la seva fisonomia i distribució original”[9]. De l’edificació original conserva l’entrada de carruatges i l’escala noble coberta. “A la part posterior de l'edifici hi ha un jardí de regust romàntic, situat a nivell de l'entresòl”[10].

Bibliografia