Monestir de santa Anna

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

L’any 1041 un grup de monjos del sant Sepulcre arriben a Barcelona i demanen a les autoritats una església per on poder viure; pocs anys més tard tenim referències d’una primera església situada molt a prop de la Catedral.

Anys més tard, un sacerdot, que tenia unes propietats a prop d’unes altres que posseïa el capítol de la Seu, cedeix les seves propietats a la comunitat del sant Sepulcre. Vers el 1150 sembla que començaren les obres per la construcció de la nova església a l’emplaçament actual.

Durant els primers anys la construcció de la nova església avança ràpidament degut al gran nombre de donacions al monestir que foren concedides per aquelles famílies que vers l’any 1220 van accedir a les cúpules de poder de la ciutat; aquestes famílies, s’uniran al monestir mitjançant la donació de diners per a la construcció de capelles o mitjançant la confraternitat del monestir. “Els decennis de 1220 fins a 1280 van ser l'època d'esplendor del priorat del sant Sepulcre. Molts dels fomentadors figuraven entre els primers consellers coneguts, i alguns dels seus parents entraren al priorat com a frares. Però com passava al priorat de Santa Eulàlia, també la casa de santa Anna va començar a perdre el contacte amb les cúpules del poder municipal, perquè la pujada de noves famílies i l'arribada dels mendicants feien que els convents ocupessin el lloc social que abans havien mantingut les canòniques”[1].

L’església s’inicià amb estil romànic, i d’aquest estil en són la seva estructura, amb absis quadrat i planta de creu; amb el decurs del temps, però, la seva obra fou de fàbrica gòtica, i així ho podem observar a la porta, datada el 1300, la coberta amb volta de creueria que al segle XIV o el cimbori del segle XV.

D’aquella església medieval ens ha arribat fins avui l’església, el claustre i la sala capitular; d’altres edificacions com ara  l’edifici del noviciat, la casa prioral, la casa dels canonges, els rebosts o els estables han desaparegut.

Al segle XIV es va concloure la nau, “cobrint-se amb dos trams de creueria d'altura superior a la del creuer. El seu aparell exterior, amb paraments de carreus limitats per gruixuts contraforts, difereix clarament de la resta de l'església. Aquesta diferència d'altura i aparell va exigir un mitjà d'harmonitzar les dues etapes de la construcció, i, a aquest efecte es va començar a aixecar un cimbori en el creuer”[2].

Al segle XV el monestir passa a denominar-se de santa Anna i santa Eulàlia, com a resultat de la seva unió, el 1423 amb el monestir de santa Eulàlia del Camp[3]. L’any 1489 el papa  suprimeix l’orde del sant Sepulcre, i les seves possessions passen a les de l’orde de l’Hospital, passant així santa Anna a ser un monestir de canonges regulars agustinians; el 1592 els canonges regulars esdevenen seculars i el monestir esdevé col·legiata.

Al segle XIX, un cop enderrocades les muralles, l’espai del monestir queda enmig de la vella i la nova Barcelona. En tenir una situació tan privilegiada va fer que al seu voltant hi hagués un gran dinamisme de gent de pas, cosa que va implicar la necessitat de la construcció d’una nova església, ja que l’antiga s’havia fet petita. El 1865 es presenta un primer projecte de la nova església, de fàbrica neogòtica, però el projecte no tirà endavant; al mateix temps s’alcen veus reclamant que l’antic convent no sigui destruït, i l’any 1881, l’antiga església i els claustres són declarats  monument nacional.

 A principis de 1887 es col·loca la primera pedra de la nova església, que seria inaugurada, encara inacabada, el 1914. La vida de la nova església va ser curta, ja que a inicis de la Guerra Civil Espanyola va ser cremada. i enderrocada el 1938. L’antiga església medieval també en va patir els efectes: el cimbori es va enfonsar, així com una part del claustre, que tenia sostre de fusta i hi albergava la biblioteca.

Bibliografia