Monestir sant Pere de Puel·les

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

El monestir de Sant Pere de les Puel·les, o de les Puelles, va ser un monestir benedictí femení fundat al segle X, en aquell moment “situat fora muralles, dalt del Cogoll i prop del Merdençar, al peu de la via francisca que menava cap al Vallès”[1], a l'actual plaça de Sant Pere. La seva ubicació estratègica motivà que fos devastat i espoliat diverses vegades[2].

Hi ha referències a una església dedicada a sant Sadurní, el que fa pensar que el lloc del monestir era ocupat anteriorment per una església, potser del segle IX. La data de la consagració de la primera església, és l’any 945, i és considerat com el de la fundació del primer monestir femení de la ciutat. Després de l’asseifa[3] d’Almansor, l’any 985, es van portar a terme importants obres de reconstrucció; aquestes obres es van perllongar en el temps, i van afectar profundament els edificis: va desaparèixer l’església de sant Sadurní (possiblement utilitzada fins llavors com atri de la de Sant Pere) i vers l’any 1143 ja es troba documentat el claustre romànic. Durant els segles X i XI, les donacions de la casa comtal i dels llinatges nobiliaris, van permetre al monestir acumular un important nombre de béns immobles, la majoria dels quals restaren sota la seva propietat fins al segle XIX[4].

Al seu voltant creixien horts i corrals que ben aviat es transformaren en cases tot proporcionant uns sucosos ingressos en forma de censos, vendes i lloguers.

El temple original era una església romànica, de planta de creu grega amb absis a la capçalera; al transsepte hi havia un cimbori sobre trompes sobre el qual es va aixecar al segle XIV un campanar quadrat, anomenat Torre dels Ocells[5].  Al segle XIV es va aixecar un claustre gòtic a sobre de l’obra romànica.

Al segle XV el monestir va ser modificat, alterant la seva suposada planta de creu grega, al renovar la portada de l’església, i en construir un nou presbiteri que transformà el braç oriental del temple.  Aquests canvis es donaren tant per necessitats funcionals de l’edificació, com el desig d'adequar-lo a l'estètica del gòtic. “Les obres van afectar l'església romànica en un triple sentit: van suposar la renovació de la portada principal, ara amb un perfil marcadament arquitectònic, coronada per la figura de l'apòstol, patró del temple, és a dir, una estructura que, dins de la seva senzillesa, monumentalitzava l'accés principal dins dels paràmetres de l'arquitectura gòtica catalana; a més, van comportar molt probablement la creació de nous i majors punts d'entrada de llum que van il·luminar l'interior d'un temple que resultaria fosc en comparació amb els flamants temples parroquials construïts al llarg del segle XIV com Santa Maria de la Mar, Santa Maria del Pi o Sant Just i Pastor i, finalment, la reforma va poder comportar l'ampliació del temple amb la prolongació del braç sud del transsepte creant un espai suplementari que albergués noves capelles, necessàries en un període de creixent devoció a la Verge i als sants i, per què no, també, una nova sagristia que desenvoluparia les funcions de parroquial, emplaçada en l'espai contigu al transsepte”[6]

A partir de finals del segle XVII pateix tota una sèrie de destruccions arran de diverses guerres: el 1697 el monestir va patir els efectes d’un bombardeig i n’és enderrocada una part; el 1714 va patir un altre cop els efectes de la guerra, i el 1808 el lloc fou saquejat amb motiu de la Guerra del Francès. 

El 1823, arran del Decret de Desamortització, i el 1835, a causa dels avalots antireligiosos, la comunitat es veié obligada a abandonar l’abadia, que el 1843 va ser destinada a presó.  El 1873 va començar la demolició de l’antic convent: els claustres romànic i gòtic es van enderrocar, conservant alguns elements, i la resta, excepte l’església parroquial, es va destruir pràcticament del tot.

“Desgraciadament no conservem cap planta del temple anterior a la primera restauració contemporània, la practicada en 1855. Les diverses intervencions de l'església realitzades en època moderna han format l'espai fins al punt que avui és difícil identificar l'estructura original del temple i, com a conseqüència, situar l'emplaçament dels altars de finals del segle XVI”[7].

El 1909, durant la Setmana Tràgica, l’antic monestir va patir els efectes d'un incendi que va afectar greument les seves estructures. Per aquest motiu l’any 1911 hi ha una restauració a càrrec de l’arquitecte Eduard Mercader, que en modificar totalment la seva estructura i l'aparença interna i externa de l'església. La planta actual de l’església és basilical, tot i que s'hi pot identificar la part original en forma de creu, on es conserven diversos elements de l’antiga església, com columnes romàniques i les voltes de canó i el cimbori del segle XII. L'absis central data del segle XV, però l’arquitecte Eduard Mercader li va donar una aparença romànica, així com modificar la façana tot inventant-se uns finestrals neogòtics.  Sí que es conserva, però, la portalada d'entrada original del segle  XV.

Durant la guerra civil, va ser novament cremada, i l’any 1945 novament restaurada.

Bibliografia