Monestir sant Pau del Camp

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

Antic monestir benedictí situat al barri del Raval, del qual no en sabem la data exacta de la seva construcció[1], la primera notícia documental del qual data de l’any 977. Es creu, però, que aquesta construcció va ser construïda sobre les restes d’un antic monestir. 

Arqueològicament s’ha provat que en època romana a la zona hi havia  una villae, el propietari de la qual va fer construir un mausoleu per a ell i la seva família, així com una necròpolis tardoromana. Els arqueòlegs creuen que aquest mausoleu podria haver derivat primer en un oratori i posteriorment en una església o monestir, que dataria entre els segles VI i VIII –de fet, al monestir actual trobem capitells i impostes que daten del segle VI. Sobre aquestes estructures. Aprofitant o  rehabilitant aquestes primitives estructures s’hauria constituït una primera comunitat monàstica relacionada amb la conquesta franca de la ciutat l’any 801.

En època de Guifré Borrell, o Borrell I, poder es va bastir un edifici de nova planta. És possible que el monestir fos atacat durant l’asseifa[2] d’Almansor a la ciutat de Barcelona l’any 985, i que quedés deshabitat durant un segle. A principis del segle XI poder es va ser construït de nou; el 1117 es refundà el monestir i es construí l’església, enllestida vers el 1127.

Els segles XII i XIII foren els de més esplendor del monestir, ja que a partir de la segona meitat del segle XIV el monestir començà a decaure. Malgrat ser un monestir pel que fa al nombre de la seva comunitat monàstica – l’any 1216 constava d’un prior i quatre monjos- posseïa importants dominis dins la ciutat, tant rústiques com urbanes, a la plana de Barcelona (una part considerable de la muntanya de Montjuïc era de domini seu; a sant Andreu de Palomar,  a santa Maria de Sants o a sant Martí de Provençals), així com  o  a sant Boi de Llobregat, al Vallès i a l’Alt Penedès.

Al segle XIV es duen a terme les obres de remodelació de la sala capitular. Al mateix segle, un cop finalitzades les obres de construcció de la muralla medieval, el monestir queda englobat dins el recinte emmurallat.

Al segle XVII es transforma l’absis de l’antiga església en la sagristia, tot creant un àmbit de planta rectangular. El 1617 el papa Pau V aprova la unió del monestir de sant Pau del Camp amb el de sant Pere de la Portella (Berguedà): arran d’aquest fet el monestir deixa de ser priorat i es converteix en abadia. L’any 1672 es va traslladar a sant Pau del Camp el col·legi i el noviciat de la Congregació Claustral Benedictina de Catalunya, ”fet que va causar una rehabilitació i ampliació de les dependències monàstiques”[3].

Durant l’ocupació francesa de la ciutat, 1808-, el monestir es convertí en hospital primer i posteriorment en caserna. El monestir fou abandonat definitivament l’any 1835, arran de la desamortització de Mendizábal, i entre els anys 1855 i 1890 les edificacions són utilitzades com a caserna militar.

 A partir de finals del segle XIX comencen les obres per tal de recuperar la seva fisonomia original romànica, però el convent patí també diverses destruccions: durant la Setmana Tràgica, el 1909, la rectoria hauria estat incendiada; el 1922 es procedí a una nova reforma que suposà l’enderroc de la capella del Santíssim del segle XVII; el 1927 s’enderrocaren una part dels vells edificis monàstics i de la congregació claustral que havien estat servint de caserna per a edificar el conjunt escolar Collaso i Gil. De nou, durant la Guerra Civil Espanyola, el monestir fou cremat, i a partir de 1940 novament restaurat.

Formalment l’església del monestir de Sant Pau, és de petites dimensions, de planta de creu grega capçada per tres absis,  i amb coberta amb voltes de canó. En destaca el claustre, de principi segle XIII, de petites dimensions, de planta més o menys rectangular, on en destaquen els originals arcs trilobulats sostinguts per columnes parellades, molt poc freqüents en la nostra arquitectura, que cal considerar obra del segle XIII. La façana principal de l’església “està organitzada amb un eix central format per la portada, una finestra i un matacà de defensa no originari: tres franges d'arquets cecs sobre mènsules s'estenen banda i banda. El portal, pròpiament dit, envoltat per la mà de Déu i el Tetramorf, comprèn un arc superior decorat i una arquivolta sostinguda per columnes amb capitells que, juntament amb els cimacis, són una mostra d'escultura preromànica reutilitzada”[4].

Bibliografia