Palau Comtal carolingi – Palau Comtal romànic

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

Palau Comtal carolingi

El Palau Comtal carolingi, del que ja se’n tenen referències l’any 924, i s’aixecava a llevant del primitiu Palau Episcopal de la ciutat. L’antic edifici original visigòtic experimenta aleshores una primera ampliació significativa, transformant-se en un cos principal, situat on avui  trobem el Saló del Tinell, de “planta quadrangular, de 20 × 20 metres. D’aquesta fase d’expansió daten també les restes de la porta que han sobreviscut en la part baixa de la façana principal. Només és visible des de l’interior, perquè actualment resta oculta sota la grada medieval d’accés a l’edifici des de la plaça del Rei”[1].

Els experts creuen que “el palau segurament va disposar d’una capella palatina d’ús exclusiu del comte”[2]. Se’n desconeix la ubicació, però podria ser que es trobés al mateix indret que la capella comtal romànica, és a dir, ubicada a l’interior de la torre romana número 12, on  posteriorment es construirà l’avantcambra.

Aquesta ampliació d’època carolíngia “degué ser objecte de diverses actualitzacions posteriors, a mesura que el poder autònom dels comtes de la dinastia de Barcelona s’assentava. Més tard, en algun moment sensiblement posterior a l’any mil, la caixa ampliada en època carolíngia fou quasi totalment demolida per construir-hi un nou palau romànic”[3].

Davant el palau es trobava una àrea oberta, que “ja havia esdevingut una àrea físicament segregada, la cort comtal; i que s’hi accedia des d’un altre espai obert, amb forma de carrer particularment ample o de plaça allargada que li donava accés, «la plaça per on s’entra al Palau Comtal», situada on ara trobem el carrer del Veguer”[4]. S’accedia a la cort comtal,  espai d’accés restringible, a través de la porta del palau, porta que tancava l’accés meridional a l’espai que s’obria als peus del Palau Comtal. El que avui coneixem com a Baixada de santa Clara, a les primeres dècades el segle XI havia esdevingut un pas públic cobert; també l’accés per la porta del palau al segle XII esdevingué un pas públic sota volta.

A ponent de la cort comtal es trobava una filera de cases que ja existia l’any 966, cases de titularitat comtal, però alienes al complex comtal estricte. Allà on avui es troba el pati del Palau del Lloctinent, trobàvem la “cortina” del palau. “El diminutiu de cort no té res de casual en aquest cas. Calia per diferenciar aquest clos menor tant del gran pati anterior que s’obria davant de la façana meridional del palau com del pati posterior al qual obria finestres la façana septentrional. (...) Per descomptat, el seu límit septentrional l’havia de constituir el mateix Palau del Bisbe, mentre que la tanca meridional devia ser la tàpia que acabava de definir la via que continua fins al Palau Comtal”[5][6]. El Palau Comtal carolingi no arribava a tocar el vell Palau del Bisbe, perquè entremig hi havia un espai obert intermedi; “aquell espai obert arribava a vorejar en colze el cos central del Palau del Bisbe, per sortir al carrer posteriorment dit de les Escrivanies des de la mencionada «cortina» o pati menor lateral. Els cavalls i els carros la devien travessar per arribar al pati posterior del palau”[7]; era, doncs, l’espai per on els comtes podien entrar a l’àrea “que s’obria darrere del Palau Comtal, transformada segles després en el verger gòtic”[8].

Palau Comtal romànic

“L’any 1077 comença a convertir-se en un terme ante quem força fiable per la construcció del Palau Comtal romànic”[9].  “La primitiva caixa ampliada en època carolíngia va acabar sent quasi totalment demolida per construir-hi un palau romànic de nova planta. Tot i això, la voluntat de reaprofitar com  a fonament les bases estructurals precedents portà a mantenir les alienacions altmedievals en tres costats de la nova caixa romànica, els de l’avantcambra, el verger i la plaça del Rei. Per contra, l’edifici es va allargar sensiblement per l’altre extrem curt, a costa de les torres de la part de llevant de l’antic Palau del Bisbe[10]. Entre el nou palau romànic i el que restava dempeus del vell complex episcopal (meitat occidental encara no annexionada), s’hi va obrir, a més, l’androna o carreró intermedi mitjançant la demolició de la primera arcada d’allò que fins llavors havia estat el cos central del palau episcopal. D’aquesta manera, la nova caixa estructural romànica va delimitar una superfície lleugerament trapezoïdal de vora 20 metres d’amplada per uns 30 metres de longitud màxims”[11]. 

El palau romànic era sensiblement més baix que no el palau gòtic actual. Estava estructurat en tres plantes: una planta baixa, lleugerament semisoterrada respecte al nivell de la cort o corral: espai destinat a les cavallerisses i magatzems; una primera planta o planta noble, que estava situada al nivell del preexistent pas de ronda romà, per incorporar la superfície de la muralla i de les seves torres; i una segona planta, amb sostre a l’alçada de la coberta de les citades torres romanes i de les seves torres. Estava “organitzat en tres crugies: implica una crugia intermèdia centrada amb la porta, i articulada en les mateixes dues plantes altes que la primera, per assumir d’aquesta manera la circulació cap a les estances principals en tots dos nivells. Segons que era habitual en els palaus romànics, aquestes dues plantes de la crugia central haurien estat subdividides al seu torn en un conjunt d’estances consecutives que haurien pogut funcionar com a recambres  a avantsales de les respectives sales principals. Aquestes sí que podien estar comunicades entre si, sense  que això violés la intimitat dels membres de la casa comtal i els seus invitats il·lustres. Pensem que la segona planta també es podia il·luminar per la part alta, a més de rebre llum per l’androna: bastava que els murs que definien la crugia central guanyessin una mica d’alçada respecte al nivell superior de les façanes longitudinals per adoptar un sistema de coberta  a dos nivells, que hauria permès obrir finestres o òculs alts, a la manera de les esglésies de tres naus. Una articulació en tres crugies lleugerament desiguals (per deixar la màxima amplada possible a la més septentrional que contenia l’aula o cambra major) es presenta, doncs, com l’alternativa més plausible”[12]. “Els documents d’època romànica no aporten informació sobre els usos als quals es dedicava tot aquest conjunt de cambres i recambres palatines. Probablement, però ja es donava una divisió semblant a la que permet deduir la documentació de la primera meitat del segle XIV, quan l’organització interna de la caixa romànica encara es mantenia essencialment intacta”[13]. La cambra del rei (situada a la primera planta o planta noble de la crugia anterior, ocupant l’extrem sud-occidental de la mateixa) tenia per dalt una sala destinada a funció de menjador; la cambra de la reina ocupava la planta superior; abans de la construcció del Tinell ja hi havia un terrat major (terrat que no cobria tota la caixa estructural) al qual donaven les finestres d’algunes estances (la crugia posterior, la que donava al verger, continuava vessant aigües al verger mitjançant una coberta en forma de galeria porxada.

“Davant l’estructuració en dues plantes de les altres dues crugies, la tercera havia restat reservada en tota la seva alçada, per encabir la gran sala noble del palau romànic”[14]. Era una sala d’unes proporcions notòries, d’uns 200 metres quadrats. A la part de ponent de la sala, l’any 1317 es va obrir una porta per “comunicar-la amb el recentment incorporat Palau de santa Eulàlia, mitjançant la nova galeria adossada a la caixa estructural”[15]; a l’altre extrem de la sala, al voltant del 1300 s’executen unes pintures murals dedicades a exaltar la gesta de la conquesta de Mallorca o croada contra Al-Mayūrqa.    

Aquesta “massa compacta i dominant del nou palau s’agermanava amb la també nova catedral consagrada el 1058, i mostrava amb la seva arquitectura majestuosa i severa el poder emergent de la dinastia comtal”[16]. “Si en un principi aquests edificis amb les seves torres defensives semblaven més que palaus, castells fortificats, amb el pas del temps es van urbanitzar uns jardins al seu redós, de manera que sota el Palau Major al peu de la muralla, a l'actual carrer de la Tapineria, s'estenia «l'hort Comtal», que ocupava una part de l'actual Via Laietana fins a la desapareguda riera de sant Joan i la placa de l'Oli o més enllà. Va ser, potser, en aquest espai on durant un temps es van guardar els lleons”[17].

El palau tenia una capella, dedicada a santa Maria, i estava situada a l’interior d’una de les torres romanes, exactament a la número 12. “Havia de ser una capella de nau única, amb unes mides màximes de 4,5 metres d’amplada per 5,5 metres de llargada, i una alçada inferior als 4 metres, nivell al qual començava el segon pis de la torre. El sostre devia estar construït per un teginat de fusta perquè, ateses les característiques del mur perimetral romà a aquesta alçada, les parets haurien patit per suportar una volta de pedra. A més, si ja hagués estat coberta per una volta romànica, no hauria calgut aixecar-hi la volta gòtica per ubicar-hi l’arxiu i el tresor, l’any 1318”[18].

Amb relació a la cuina del palau, estava situada on avui es troba la capella de santa Àgata, la qual integra a la seva base part de les estructures romàniques, a nivell del pas de ronda entre dues torres romanes, ja que, a diferència de la capella reial, la cuina necessitava més espai, per encabir-hi una gran xemeneia, el forn, els rebosts, i per aquest motiu “havia calgut bastir-hi els cossos intermedis sobre les voltes”[19].

“La manca gairebé absoluta de documentació sobre els dos-cents anys llargs que separen el primer esment de la cuina comtal sobre la muralla romana i la pujada al tron de Jaume II, sumada a l’enderrocament al segle XIV de tot el que havia dins la caixa estructural per damunt del nivell de voltes, impedeixen aportat informació més concreta sobre l’abast i les característiques de l’evolució de l’edifici en aquell període. Els escassos documents localitzats només permeten constatar que, almenys pel que fa al segle XIII, es van anar fent en tots els regnats treballs puntuals de manteniment i adequació dels quals no podem determinar l’abast”[20], a excepció  de la renovació estètica de l’aula major del XIII, quan va ser decorada amb les pintures murals de la conquesta de Mallorca, així com la “la substitució del primer cos de finestres romàniques del segle XI per grans finestrals triforats tardoromànics. Els que veiem són, però fruit de la recreació historicista duta a terme pels restauradors l’any 1943, atès que les restes originals trobades van ser molt escasses”[21].

“Cal esperar al regnat de Jaume I (1213-1276) perquè el palau rebi el nom de Palau Reial Major”[22]. 

Bibliografia