Hospital dels Mesells /Hospital de santa Margarida

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

Al tercer quart del segle XII[1], per una iniciativa conjunta del bisbe de Barcelona i el capítol catedralici, es va fundar l’hospital dels Mesells, emplaçat a l’actual plaça del Pedró, que aleshores era una zona sense urbanitzar fora les muralles de la ciutat, del qual només en resta la seva església, que rep el nom de capella de sant Llàtzer.  

L’hospital tenia com a finalitat l’atenció als leprosos. Els documents ens parlen de l’hospital de santa Maria dels malalts o dels mesells[2], però l’anomenen simplement com “casa dels malalts”; la construcció d’un altar de santa Margarida farà que l’hospital passi a ser conegut amb aquest nom i, a partir de 1355, un nou altar, aquest cop dedicat a sant Llàtzer, el patró dels leprosos, farà que la capella que avui resta dempeus sigui coneguda amb aquest nom.

L’hospital devia comptar amb un edifici on es trobarien la cambra dels malalts, les dependències del servei, el rector de la capella, l’administrador i la cambra dels malalts, les dependències del servei, del rector de la capella i de l’administrador, un hort, un cementiri, i una capella.   

L’any 1401 l’hospital de santa Margarida va quedar unit al de la Santa Creu, però va continuar exercint les seves funcions d’acolliment i atenció als malalts de lepra fins a l’any 1906, quan els malalts que hi restaven passaren a ocupar una masia a Horta. Es creu, però, que després de la Guerra de Successió va tenir lloc una altra reforma important: es bastí la capella de migdia, dedicada al sant Sepulcre, que suposà “l’arrasament i anul·lació de l’hospital baixmedieval, el qual, segons es creu, fou substituït per un de nou situat al carrer del Carme”[3].

També fou al segle XVIII quan se substituí l’antiga volta de canó per l’actual, a causa del mal estat en què es trobava la primera.

El 1821 fou suprimit el seu cementiri, fet que comportà la construcció de la plaça actual del Pedró; el 1823 es comencen a edificar cases als laterals de la capella,  que comportà que  “l’antiga capella va veure diluïda la seva singularitat arquitectònica amb una façana que homogeneïtzava la seva alçada i la seva fisonomia exterior amb la resta d’edificis nous de la plaça”[4].  

El 1913 fou dessacralitzada i se li donà un ús civil que la malmeté força fins que fou recuperada per l'Ajuntament i la Diputació als anys vuitanta del segle XX. “En l'actualitat la capella és un edifici entre mitgeres d'una sola nau amb un absis semicircular a la capçalera. L'absis, visible des del jardí de Martina Castells i Ballespí, està ornat a base d'un fris en punta de diamant, lesenes i arcuacions cegues ornades amb mascarons i pinyes. Al bell mig d'aquesta façana s'hi obre l'única finestra que proporciona llum a l'església, consistent en un estret arc de mig punt flanquejat per dues columnelles de capitell vegetal. La façana principal, als peus de la nau, patí grans pèrdues i modificacions en el moment en què s'adossaren a l'església un seguit de construccions avui desaparegudes. Aquesta façana, que tradueix el perfil de la teulada a doble vessant que cobreix l'edifici, fou refeta de bell nou en el seu flanc dret. Tanmateix, encara es conserva part del portal de mig punt que configurava l'accés principal, així com les restes d'una porta oberta posteriorment. Sobre aquest portal s'hi obrí una fornícula barroca coronada per un quart d'esfera en forma de petxina i amb decoració floral policromada. Aquesta façana queda rematada per una espadanya amb dos arcs de campana. Pel que fa a l'interior, la capella és coberta per tres crugies de voltes d'aresta revestida amb morters que reposen sobre murs fets de carreus semiregulars de pedra de Montjuïc. El mur de l'epístola presenta l'accés a la capella barroca del Sant Sepulcre, un espai cobert per una falsa volta ovalada, feta de fusta tallada amb elements rocalla i ricament policromada i daurada”[5].

Bibliografia