Es creu que, abans de la construcció de les Drassanes Reials, creades per Pere II el Gran a finals del segle XIII, existien unes altres drassanes, ubicades més a l’est de la ciutat. “De la preexistent Drassana Vella o Drassana de la Ciutat no n’ha perviscut cap resta, de manera que són elements escàpols tant la seva ubicació, com la seva cronologia, els trets institucionals o les característiques materials que li donaren forma”[1]. Diversos historiadors, però, en els darrers dos segles n’han donat informació.
El primer d’ells fou l’historiador Andreu Avel·lí Pi i Arimon (1793 – 1851) qui, l’any 1854[2], afirmava que l’actual Baixada de Viladecols, la Baixada dels Lleons (actual carrer Ataülf entre Gignàs i Tomil) i el carrer de la Mercè havien rebut antigament el nom de carrer de la Dressana Vella. En el mateix escrit també afirmava que “existia un altre paratge destinat a la construcció naval, instal·lat en el lloc de la plaça anomenada de Sant Sebastià o dels Encants, coincidint amb l’àrea al costat de l’antic convent de Sant Sebastià, davant dels arcs dels Encants, els carrers de la Fusteria i Hostal del Sol, la plaça del Correu Vell al peu del primer recinte murallat i la placeta i carrer del Regomir. Segons Pi i Arimon aquesta instal·lació va subsistir fins a l’any 1553”[3]. L’autor continuava la seva argumentació dient que el carrer anomenat dels Serrahins deu el seu nom a la “la veu catalana de sarrahí equivalent, segons l’autor, a la castellana de aserrador. Aquest fet queda justificat, ja que hi estarien instal·lats el conjunt de professionals que treballaven per a la drassana. Segons Pi i Arimon, en els porxos anomenats antigament Voltes d’en Guayta i posteriorment Voltes dels Encants, hi tenien els tallers els fusters de la ribera. L’any 1513 va iniciar-se l’emmurallament de la ciutat per la banda de port, així aquesta zona que quedava gairebé tancada, va passar a anomenar-se plaça del Vi, destinada al mercat del vi”[4].
Anys més tard Victor Balaguer escrivia que el “lloc en què avui es troba aquesta plaça (plaça de Sant Sebastià) era abans la drassana comuna per a la construcció naval mercant, la qual s'estenia pels carrers immediats fins al de Regomir i baixada de Viladecols. En les porxades o arcs anomenats abans en idioma del país “Voltas den Guaité i avui arcs dels Encants, tenien els seus tallers els fusters de fusta”[5].
Un altre historiador, Francesc Carreras i Candi afirmava[6] que “en el segle XI la ciutat va créixer vers els Codals, configurant una vilanova bàsicament de barraques de pescadors i tallers destinats a la construcció de naus. Aquesta vilanova s’estenia fins al Regomir on, segons Carreras i Candi, els fusters treballaven l’any 1310 al peu de la porta del Regomir, constituint la primera drassana, per la qual cosa el portal del Regomir era denominat l’any 1255, segons l’autor, portal de la Drassana. La drassana primera ocuparia la platja des del carrer de l’Hostal del Sol i Fusteria fins al de la Plata o Baixada dels Lleons”[7].
Una darrera menció a les antigues drassanes la trobem a l’obra[8] de Joan Ainaud de Lasarte , Josep Gudiol i Ricart i Frederic-Pau Verrié i Faget, on els autors “afirmen que en el segle XIII, les drassanes de Barcelona eren situades extramurs, al costat de la porta del Regomir. Segons els autors, l’any 1255 aquestes drassanes ja es consideraven velles, però l’any 1394 encara se seguien utilitzant. Afegeixen que, degut a la manca de coberta d’aquest edifici, les naus patien les inclemències del temps alhora que es dificultava la feina, i per això el rei Pere el Gran inicià la construcció d’un edifici més capaç amb pilars i arcs de pedra per suportar la coberta, situat fora muralla a l’extrem de la Rambla, al peu de Montjuich”[9].
Aquesta antiga drassana “havia de ser, com a molt, un espai obert que combinaria una construcció naval segurament ocasional amb les activitats d’emmagatzematge, moviment de mercaderies, etc”[10].
Al voltant de 1200 la ciutat havia guanyat terreny al mar, i en la seva distribució s’acorda que s’ha de deixar espai per tal que les embarcacions poguessin descarregar les mercaderies a la platja. “En aquest sector central, doncs, van quedar concentrats nombrosos serveis a més dels espais destinats a la construcció i reparació de les embarcacions i al moviment de les mercaderies i dels vaixells que les transportaven. Amb independència de la seva capacitat i dimensions, la Drassana tenia ja una entitat concreta, que comptava amb un recinte delimitat per uns murs i era, a tots els efectes, de titularitat reial”[11]. Es té notícia que la drassana “tenia una porta i una paret vol dir que es tractava d’un recinte clos i, en conseqüència, d’una edificació”[12].
[1] Cubeles i Bonet, A.; 2014, pàg. 79
[2] Pi i Arimon, A. A., 1854, “Barcelona antigua y moderna. Descripción e historia de esta ciudad desde su fundación hasta nuestros días”, Barcelona.
[3] Costa Trost, M., 2007, pàg. 63
[4] Costa Trost, M., 2007, pàg. 63
[5] Balaguer, V., 1865, pàg. 299
[6] La Ciutat de Barcelona, Vol. 3 de la Geografia General de Catalunya, Establiment Editorial Albert Martin, Barcelona, 1916
[7] Costa Trost, M., 2007, pàg.p.64
[8] Ainaud de Lasarte, A. , Gudiol i Ricart, J.,Verrié i Faget, F., 1947, La Ciudad de Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto Diego Velázquez, Madrid,
[9] Costa Trost, M., ,2007, pàg..65
[10] Cubeles i Bonet, A.; 2014, pàg. 81
[11] Cubeles i Bonet, A.; 2014, pàg. 82
[12] Cubeles i Bonet, A.; 2014, pàg. 83
Bibliografia
Balaguer, V. , 1865, “Las calles de Barcelona”, Tomo II, Editorial de Salvador Manero, Barcelona
Costa Trost, M., 2007, “La rehabilitació com actitud projectual: el cas del Regomir”, Tesis Doctoral, Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, Departament de Projectes Arquitectònics, http://hdl.handle.net/10803/22680
Cubeles i Bonet, A.; 2014, “La Drassana de la Ciutat i la nova Drassana Reial als segles XIII i XIV”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 21, pàg. 79-94