Catedral romànica

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

Segons les dades documentals que es disposen la construcció començà vers el 1037, i que el novembre de 1058 els barcelonins van acudir en massa a la consagració de la seva nova catedral. La seva construcció va ser possible gràcies a l’or que “Ramon Berenguer I[1] va obtenir a través del comerç amb els emirats del nord de la península i dels seus tributs”[2] . Va anar desapareixent progressivament a partir de 1298, per donar pas a l’actual catedral  gòtica que se li va sobreposar.

“Els primers testimonis arqueològics de la catedral romànica (...) es van posar al descobert l’any 1887 amb motiu de les obres de la construcció de la nova façana neogòtica de la catedral que dirigia l’arquitecte August Font. Les restes arqueològiques van donar peu a una orientació de l’edifici romànic en sentit contrari de l’edifici gòtic.  Tot i que les «excavacions» realitzades davant de la façana principal de la catedral, al Pla de la Seu l’any 1952, van desmentir totalment aquesta hipòtesi d’ubicació, durant alguns anys es va continuar mantenint l’esmentada orientació”[3].

Júlia Beltrán de Heredia i Immaculada Lorés van suggerir[4] una nova proposta  “de planta per a la seu romànica, que inclou el desplegament complet de la galilea[5] (amb quatre obertures a ponent i no tres), un transsepte sobresortint, un campanar encaixat a l’aixella sud entre naus i transsepte i una capçalera de tres absis separats per segments de mur recte”[6].

Malgrat de no disposar de gaires dades, ja que no s’han realitzat excavacions arqueològiques al subsòl de l’actual catedral, es creu que la catedral romànica podria ser un edifici de tres naus, sense descartar que fos de nau única. “Són malauradament molt poques les evidències incontrovertibles de què disposem per precisar la seva definició material i la seva disposició topogràfica. Les propostes de restitució avançades fins avui —algunes no prou ben fonamentades— resulten problemàtiques des de diferents perspectives i criteris metodològics, sobretot pel que fa a la capçalera de l’edifici, la part més desconeguda”[7].  En el treball de Sureda i Boto[8] es realitza una nova hipòtesi de treball: la seu romànica de Barcelona estigué dotada de cinc absis en bateria que s’obrien a un transsepte de certa amplitud. “Aquesta disposició de capçalera —que es retroba en el disseny de les catedrals coetànies de Vic i de Girona, consagrades l’any 1038, i segurament també en el de la Seu d’Urgell, dedicada el 1040— fou en realitat la forma cathedralis majoritària als regnes cristians hispans durant els segles XI-XII. La interpretació plantejada identifica que a l’absis principal s’hi allotjaren dues meses[9], la principal dedicada a la santa Creu i una altra relacionada amb el cos de santa Eulàlia —el 1118 ja advocada a santa Maria—, i ofereix possibilitats per a l’articulació topogràfica de la resta de santuaris i meses eucarístiques que consten documentalment els segles XI i XII. Aquesta lectura proposa una concepció global de la seu romànica com a paisatge simbòlic significatiu, planejat com a suport òptim per a un funcionament litúrgic coherent i integrat”[10].

Amb relació al claustre, no en sabem les dimensions, però hauria d’haver tingut una dimensió prou gran per poder acollir dins seu diverses dependències dels canonges de la Seu com ara la cuina, el celler, el refectori, la sala capitular, etc.

Durant les obres que es van emprendre l’any 1887 per a la construcció de la façana neogòtica, i durant unes excavacions arqueològiques entre els anys 1967 i 1972, es van trobar unes restes que semblaven formar part del pòrtic o galilea de la catedral romànica. Gràcies a un testament  datat el 1064, els experts poden identificar el gènere d'edificació que estava prenent forma a la catedral; “El projecte comprendria, en planta, entre la porta d'accés exterior i la porta de pas a l'església, un àmbit d’enterrament privilegiat i, per sobre d'ell, un pis destinat a usos litúrgics. També va poder incloure dues torres‑campanar a tots dos extrems, segons es va preveure a Cardona, i es va executar parcialment en la catedral de Girona”[11]. “Des d'antic, els espais coberts, contigus a les portes d'accés a l'espai cultual, havien assumit aquesta funció funerària en tot occident i els cossos occidentals van assimilar aquest format. En la catedral de Barcelona, el pòrtic de la galilea va acollir dos enterraments comtals[12] i, més tardanament, els d'alguns canonges i beneficiats de la catedral”[13].

Davant la façana de la catedral trobaríem el cementiri de la Seu, i on es trobaria les portes principals de la Seu: per fonts documentals se sap que aquestes portes s’anomenen  maiores, per la qual cosa fa pensar que devien existir unes altres portes secundàries. Al sud de la catedral romànica es trobava el cementiri de Paradís[14].     

Bibliografia