L’any 1837 es funda la fàbrica Rosés, situada a prop del portal de santa Madrona, “al futur carrer de Ramon Berenguer el Vell cantonada Arc del Teatre que va donar forma a un establiment assimilable a una tipologia d’una clàssica casa fàbrica en altura, amb una composició molt característica de la dècada dels anys trenta”[1].
L’any 1838 el fabricant Francesc Laribal, el droguer Josep Rosés i Trinxet, el fabricant de puntes de París Pau Tolrà i Avellà, i l’argenter Josep Masriera i Vidal constitueixen la societat Laribal i Cia., que passà de denominar-se Tolrà i Cia. l’any 1840, “a causa de la separació del soci Francesc Laribal i pel fet de passar la direcció i la comptabilitat a mans de Pau Tolrà”[2].
L’any 1844 es compren terrenys veïns per aixecar una nova fàbrica, de més grans dimensions i millor aprofitament volumètric. Tenia un cos de casa i “dues “quadres” situades en angle recte, bastides amb estructura de pilars de ferro colat, amb dues tramades de sis metres cada una, amb doble il·luminació. L’alçada de la fàbrica era de cinc plantes i golfes; i expressava una moderna composició totalment indiferenciada i flexible, amb el mateix mòdul de finestra repetit indefinidament sobre les característiques feixes horitzontals. De fet a les llicències posteriors, és un dels primers casos on s’utilitza el terme “fàbrica-edifici”, per indicar el seu ús específicament industrial, sense programa residencial aparent i en conseqüència, una major independència formal”[3].
Gràcies a la construcció de la nova fàbrica de grans dimensions, i a l’excedent d’energia de la màquina de vapor instal·lada, sorgeix la idea entre els socis de la societat, la possibilitat de crear una nova activitat del ram del tèxtil al mateix edifici. Per aquest motiu, incorporen un nou soci, Pere Plana, i funden la societat Plana i Cia. Aquesta societat “era exclusivament una fàbrica de teixits mecànics amb un elevat nivell de mecanització només superat per la fàbrica Puigmartí i La Barcelonesa”[4].
L’any 1852 es realitzen reformes a la fàbrica.
L’any 1854 fou parcialment destruïda arrel del conflicte de les selfactines i la Vaga General d’aquell mateix any, però ràpidament reconstruïda.
Mort Pau Tolrà la societat passa a denominar-se de forma definitiva Rosés i Cia., dedicada als teixits mecànics de cotó.
Anys més tard la fàbrica s’instal·la a Cornellà de Llobregat, i la fàbrica del Raval es convertí en magatzems.
En una data indeterminada del segle XX fou enderrocada i substituïda per habitatges.
[1] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 495
[2] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 495
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 496
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 496
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona