Casa fàbrica Vilumara
¡Abajo las Murallas! ( tornar al mapa)
Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
Ramon Vilumara i Broquetes, que exercia com a teixidor de vels, creà amb la seva família la societat Ramon Vilumara i Cia., destinada al teixit de vels, que trobem instal·lada en una antiga casa fàbrica del carrer sant Pere Més Baix.
Aquesta societat la trobem documentada l’any 1835 quan va sol·licitar llicència per posar el rètol de la fàbrica.
La fàbrica s’havia instal·lat en una antiga casa edificada a finals del segle XVIII, que Ramon Vilumara reformarà de forma important, efectuant remuntes, i edificant en el seu interior una nova “quadra” segons llicència de 1858.
La fàbrica de teixits de seda de la societat Vilumara Germans i Cia. , era una fàbrica “invertia en tres tipus de sederies: corbates, mocadors de coll i de cap i vestits de glacé”[3].
L’any 1858 es reconstruí la “quadra” interior, dissenyada amb un traçat historicista.
A principis de la dècada de 1860 la fàbrica Vilumara era la tercera major fàbrica del sector de la seda de Barcelona.
L’edifici del barri de sant Pere es va fer petit; per aquest motiu l’any 1863 la família Vilumara comprà una finca “en el terme municipal de Gràcia, on construirà una nova fàbrica, però continuaran obertes les instal·lacions del carrer de Sant Pere Més Baix”[4] .
Avui en dia l’edifici encara existeix; del primitiu edifici del segle XVIII conserva el portal i les dues primeres plantes, amb balcons de ferro forjat i rajoles i emmarcament de pedra molt particular.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 347
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 347
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona