Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
Cap a l’any 1808 s’obre el carrer de la Reina Amàlia al barri del Raval i es reparcel·la per a usos industrials. Fins aleshores aquell espai, situat en “el sector occidental de la muralla de terra a prop del Portal de sant Antoni”[3], era conegut com a “Hort pintat”, doncs era el terreny on el fabricant Joan Calafell disposava del seu prat de “pintats”.
Amb la reparcel·lació de l’espai, primer s’arrendà per a construir noves fàbriques, i posteriorment foren “venudes i atorgades en domini de propietat als seus promotors”[4].
“El carrer de la Reina Amàlia va ser un traçat rectilini de nova creació, amb 25 pams d’amplada que unia, en el sentit mar–muntanya, el carrer de la Cera amb el carrer de Sant Pau, unint dues portes de la ciutat. Les alineacions es practicaren de forma paral·lela als terrenys de l’antic Jardí Botànic de la Ciutat, i el seu traçat devia afectar plenament els prats d’indianes de Joan Calafell, “l’Hort pintat”. La regularitat de la parcel·lació entorn d’amplades superiors als 20 metres devia estar determinada per un ús eminentment industrial. Entre 1833 i 1846 el carrer de la Reina Amàlia fou destinat a una excepcional concentració de fàbriques, des d’unitats mínimes de producció de 20 metres d’amplada de parcel·la, fins grans implantacions organitzades per la simple agregació de diverses parcel·les”[5].
El fabricant de teixits i filats de cotó Salvador Sagrera i Martorell va construir-hi una casa-fàbrica l’any 1838.
L’any 1857 en aquesta fàbrica estava instal·lat l’estampador Marcial Mazoir, i la seva empresa Mazoir, Grignon y Cía.
L’espai fabril fou enderrocat l’any 2011 i fou substituït per una promoció privada d’habitatges.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 480
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 480
[5] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 480
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Raveaux, O.; 2005, “Los fabricantes de algodón de Barcelona (1833-1844). Estrategias empresariales en la modernización de un distrito industrial”, Revista de Historia Industrial, Núm.28, pàg. 157-185
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona