Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
Manel Tey, serraller i fabricant de maquinària, va fundar en una data anterior a 1840 la societat Manuel Tey y Cía. per a la fabricació i reparació de maquinària. En un primer moment tenia la fàbrica al carrer de Sadurní, però l’any 1840 “ja estava establert al carrer de Ferlandina a tocar amb la Muralla de Terra, en uns edificis preexistents que formaven part de les Hortes o Prat de blanqueig dels senyors Soley i Lloberas”[3]. Aquest fou un dels primers tallers d’aquesta especialitat oberts a la ciutat, “en un moment de gran demanda de tecnologia que només podia ser satisfeta per via de la importació de França o Anglaterra. L’atenció al manteniment d’aquesta tecnologia instal·lada a les fàbriques de Barcelona, generà d’altra banda una gran demanda de tallers especialitzats”[4].
L’any 1840 decidí enderrocar l’antiga instal·lació fabril i en construí una de nova. El projecte era un “un edifici totalment utilitarista amb molt poques concessions a l’acadèmia, dotat d’una gran densitat de finestres, per tal d’obtenir més llum natural”[5]. La fàbrica Tey, també tenia en les seves instal·lacions una fàbrica de filats. Tota ella “era un conjunt d’edificis organitzats al voltant de la “quadra” principal, de tres plantes d’alçada i una longitud de 46 metres, que estava alineada amb el carrer de la Paloma. L’organització dels edificis es va completar amb annexos que tancaven un pati de maniobra i l’accés principal des del carrer Ferlandina, en el moment que l’eixample de Ponent s’estava urbanitzant, durant la dècada de 1840”[6]
A partir de la dècada dels anys cinquanta del segle XIX l’edifici fou llogat.
A la dècada dels anys setanta del segle XX fou enderrocada i substituïda per una promoció d’habitatges.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 538
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 538
[5] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 538
[6] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 538-539
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona