Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
Bernat Muntadas i Cañellas, cosí germà dels germans Muntadas fundadors de la España Industrial, era titular d’una “fàbrica de filats de cotó, sota la raó social de Bernardo Muntadas y Cañellas, al carrer de la Reina Amàlia 12 i 12 bis, en una casa fàbrica, probablement construïda durant la dècada anterior, per la companyia Pau Muntadas i Germans, societat que el 1839 tenia interessos en aquest sector de la ciutat”[3].
La fàbrica Muntadas, era un edifici important a l’època, amb una façana formada “pels tres nivells d’ordre clàssic i per unes faixes horitzontals amb un intercolumni emplafonat amb relleus de terracota representant al·legories clàssiques del treball de la filatura. Les finestres de la caixa d’escales estaven diferenciades per un arc de mig punt”[4].
L’any 1853 funda la societat anònima fabril La Industrial Algodonera. L'empresa desplegava la seva activitat en diversos centres: la fàbrica de filats de cotó al carrer de la Reina Amàlia, una fàbrica de filats i teixits a l’antic municipi de sant Andreu de Palomar, unes oficines a tocar del port, i la raó social a la riera de sant Joan. La societat fou dissolta el 1877.
Bernat Muntadas va seguir al capdavant de la fàbrica durant una dècada, de 1849 a 1859. L’edifici, però va mantenir la seva activitat industrial durant el segle XIX i principis del segle XX. A la dècada dels anys seixanta fou enderrocada i substituïda per nous edificis d’habitatges .
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 580-581
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 581
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona