Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
Els germans Muntadas l’any 1839 funden la societat Pablo Muntadas y Hermanos, per fusionar els diferents fabrils que posseïen a Barcelona, Sarrià o Sabadell, que permetien realitzar el cicle complet del tèxtil, dels filats, teixits, blanqueig, aprestos i cardes.
Aquell mateix any compraren uns terrenys “localitzar terrenys de grans dimensions per portar a terme un primer projecte d’una fàbrica de nova planta de cicle complet. Els terrenys escollits foren unes parcel·les que formaven part de l’Horta superior de sant Pau, entre els carrers de Carretes i Riereta, davant de la Casa fàbrica de Bonaventura Gassó”[3], al carrer de santa Elena.
La fàbrica resultant, era sens dubte una de les construccions industrials més importants de la ciutat, amb l’edifici d’habitatges situat al carrer de la Riereta.
L’any 1840 la societat canvia de nom i passa a denominar-se Muntadas Hermanos. Aquell mateix any sol·liciten llicència per reformar l’espai fabril que es trobava a la cantonada del carrer de santa Elena amb el de la Riereta.
L’any 1847 creen la societat La España Industrial, Sociedad Anónima Fabril y Mercantil , a primera societat anònima cotonera creada a l'Estat Espanyol, i li transferiren tots els actius de Muntadas Hermanos.
Al mateix any 1847 s’inicien les obres de la nova fàbrica al barri de Sants, coneguda com a Vapor Nou, en contraposició al Vapor Vell propietat de la família Güell. “La fàbrica de Sants no va significar l’abandonament de la del carrer de la Riereta, sinó el contrari; el mes de desembre de 1847, sota la direcció també de l’arquitecte Joan Vila i Geliu, es va sol·licitar permís per edificar al carrer de santa Elena una nova “quadra” destinada a completar l’establiment original amb noves tecnologies mecàniques. L’edifici nou del carrer santa Elena, de factura moderna, “edificio fábrica” en el text de la llicència, ha abandonat les retòriques acadèmiques de la casa fàbrica neoclàssica i es va desprendre de tota mena d’ornament i es va lliurar a la seva estricta funció: reiteració indiferenciada de grans finestres d’arc rebaixat, cinc plantes d’alçada i 12 metres de profunditat. En aquest sentit era un dels edificis més “moderns” i utilitaris de la ciutat”[4].
L’any 1860 la fàbrica del carrer de la Riereta va ser remodelada, i es construí un edifici destinat a sala de vendes. “La fàbrica de Riereta va ser convertida definitivament en el domicili social, oficines i sales de vendes, i va deixar de ser un centre productiu l’any 1888, per la qual cosa va ser adquirida, l’any 1913 la finca número 92 del carrer de sant Pau, a fi de convertir-la en una majestuosa entrada amb arc de mig punt. Amb els anys, a causa de la situació marginal respecte del centre comercial de la ciutat, l’any 1924, la societat decideix traspassar els edificis de Barcelona a l’Estat, per convertir-los en Comandància de Carabiners, excepte el número 32 del carrer de la Riereta, l’edifici més antic, que havia estat segregat i que encara es conserva”[5].
“Les transformacions operades en els edificis a partir d’aquests anys, com a Caserna de la Guàrdia Civil, canviaren tots els interiors i les façanes foren recobertes per nous revestiments. De la fàbrica bastida el 1839, la part corresponent al número 30, va ser substituïda o reconvertida en un nou edifici. L’any 1990 varen ser enderrocats tots els edificis per la construcció d’una nova Caserna del cos de la Guardia Civil. Davant la dificultat d’efectuar cap reconeixement, es desconeix si varen ser conservats alguns elements de la fàbrica matriu de La España Industrial”[6] .
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 525
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 527
[5] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 529
[6] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 529
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona