Casa fàbrica Estruch

¡Abajo las Murallas! ( tornar al mapa)

Amb  l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].

Pere Estruch era propietari d’uns terrenys al carrer de la Reina Amàlia, on trobàvem una casa i unes “quadres”, que serviran com a base de la seva nova fàbrica de teixits.

L’any 1846 construeix de nova planta una  fàbrica de teixits de cotó en aquell espai. Aquesta es trobava en una gran parcel·la de 46 metres de façana, entre els carrers de la Reina Amàlia i el camí de ronda de la Muralla de Terra, al costat de la Porta de sant Pau. “Corresponia a una tipologia de casa fàbrica, segons els criteris compositius de l’època, diferenciant-se clarament en aquest cas, la casa a la cantonada amb el carrer de sant Pau, amb les funcions d’habitatge pels directors i contramestres, i la fàbrica pròpiament dita, afrontada amb el carrer de la Reina Amàlia”[3].

El projecte arquitectònic de la fàbrica presentava una novetat en la seva composició de façana, doncs trobem en el projecte una progressiva independència formal del cos de fàbrica respecte de la casa, novetat que va ser introduïda al llarg d’aquest període. “La quadra destinada a la fabricació, pel fet de donar enfront del carrer, estava identificada amb un llenguatge arquitectònic propi. S’havien eliminat els balcons tradicionals, s’havia adoptat un mòdul de finestra repetit indefinidament i s’hi van reduir els elements del llenguatge classicista, que van donar com a resultat una composició molt més funcional. Mentre, la façana del cos de casa seguia dissenyada, encara, segons els patrons de les composicions habituals de primera meitat del segle, amb les clàssiques balconades, la fàbrica estava formada per tres nivells horitzontals de falses cornises que subratllen una seriació de finestres iguals, amb arc de mig punt a les tres primeres plantes, finestrals amb quarterons de vidre, i uns marcs empostissats que les unificaven en el sentit vertical”[4].

Al morir Pere Estruch l’any 1851, la seva participació en la companyia Estruch i Regordosa passa a mans del seu fill Andreu Estruch i Macet, el qual comprarà un terreny al costat de la fàbrica per construir una casa de pisos,  i posarà per llogar tant els habitatges nous com la fàbrica, on ara trobem les filatures de cotó de Francesc Torrescasana i Carbonell o la societat Rodés i Cia. “Andreu Estruch continuà amb la fàbrica paterna, fins que l’activitat original quedà extingida i l’edifici fou llogat a diferents empreses d‘altres rams fora del tèxtil”[5].

Fins a la dècada dels anys quaranta del segle XX l’edifici era propietat de la família Estruch, on hi trobarem diversos tallers, habitatges i un club de boxa. A principis dels anys vuitanta la planta superior va acollir els arxius històrics de la CNT. “El 2005 l’edifici era propietat de REGESA, estava tancat i en vies de rehabilitació. Més recentment s’ha enderrocat la part corresponent a la casa i s’ha substituït per un edifici de nova planta, mentre que la part corresponent a les “quadres” s’ha reutilitzat per a allotjar habitatges conservant només la façana”[6].

Bibliografia