Casa fàbrica Balius

¡Abajo las Murallas! ( tornar al mapa)

Amb  l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].

L’any 1839 el comerciant Andreu Balius, propietari de la companyia   A. Balius i Cia.va presentar una llicència d’obres a l’Ajuntament per  edificar una casa fàbrica al carrer de l’Aurora cantonada amb el de la Riereta, amb un traçat neoclassicista, composta “en tres parts simètriques, d’acord amb una disposició d’una casa principal a cada un dels dos extrems, generalment destinades a habitatges o oficines, i les “quadres” de la filatura situades al centre, alineant el conjunt amb la cantonada dels carrers de la Riereta i de l’Aurora. Era una fàbrica de fase o fàbrica especialitzada en la filatura del cotó, amb 20 metres de façana al carrer de la Riereta i 49 metres al carrer de l’Aurora, una profunditat de 12 metres apta per a una doble tramada d’estructura, amb les quadres alineades amb el carrer de l’Aurora, pràcticament sense pati de maniobra, i només l’espai indispensable per a la ventilació i per a la col·locació d’una màquina de vapor”[3].

L’any 1840 mentre estava en construcció l’edifici, es modifica el projecte, incrementant l’alçada de l’edifici en una planta més.

Aquesta moderna filatura va compartir a partir de l’any 1841 l’espai amb altres empreses. L’activitat de la fàbrica acabà l’any 1853, i la fàbrica és venuda a la companyia  La Aprestadora Española, que ocupà l’espai fins a la dècada de 1860, a partir de la qual trobem en aquest espai diverses fàbriques de teixits i filats, com la de Narcís Rovira i Vicens Olin. A finals del segle XIX l’espai fou novament compartimentat i llogat a diferents empreses dels més diversos rams, com ara la fàbrica de pianos Charrier, Prats i Cia., la fàbrica de pastes Aliart i Casas, o la farga de Cristòfol Trenchs. Finalment, l’antiga fàbrica Balius, “passà a mans dels fabricants seders Vilumara, fins que progressivament perdé la seva condició productiva i començà a ser reutilitzada per a habitatges”[4].

Als anys setanta del segle XX “hi tingué la seu l’Escola Internacional de Fotografia, una institució privada que en renovà i rehabilità les instal·lacions”[5], i l’any 1978 la façana fou decorada amb pintures d’Eduard Arranz Bravo i Rafael Bartolozzi relatives a la història de la fotografia.

Bibliografia