Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
A principis de la dècada de 1840 es funda la companyia de filats de cotó Arnau, Ribas i Vilar, la qual va aixecar l’any 1843 una moderna filatura de cotó al sector de les Hortes de santa Madrona al barri del Raval.
“L’edifici aixecat per la companyia Arnau, Ribas i Vilar estava format per una gran “quadra” que donava front al carrer del Cid, amb 30 metres de longitud uns 11 metres d’amplada i 5 plantes d’alçada. Estava bastida sobre murs de càrrega i una línia central de 8 pilars de fosa de ferro, gaudia de doble il·luminació i les calderes i màquines estaven situades al pati posterior. La façana tenia una composició indiferenciada de 9 línies verticals de finestres d’arc de mig punt, arrenglerades per franges horitzontals, i un basament d’encarreuat. En termes tipològics, malgrat que la documentació parla textualment de “casa fàbrica”, l’edifici ha de ser considerat més proper a una fàbrica moderna, sense apreciacions de permanència de les formes de residència habituals a les cases fàbriques”[3].
L’any 1854 pateix una crema de les instal·lacions arran dels conflictes que es van succeir a la ciutat de Barcelona el conflicte de les selfactines quan, arran de la mecanització de la filatura amb les màquines anomenades selfactines, els obrers filadors reclamen la seva retirada, ja que la seva automatització estalviava mà d’obra.
És probable que després de l’incendi l’activitat de la fàbrica Arnau, Ribas i Vilar s’acabés, però que l’espai fos llogat a d’altres indústries. Per exemple, entre els anys 1881 a 1908 fou la seu del primer taller de la Sociedad Española de Electricidad, fins que un incendi en destruí l’interior, deixant només parets mestres i la façana.
Aleshores l’edificació es transformà en apartaments, i els seus baixos foren ocupats per uns locals mítics de la vida nocturna de la ciutat: La Criolla.
Als anys quaranta del segle XX es va enderrocar i substituir per habitatges.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 554
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987,”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona