Amb l’aparició de les primeres fàbriques d’indianes a Barcelona, sorgeix un nou tipus d’edificació: la casa-fàbrica. No es coneix gaire de com era la seva distribució interna, doncs el projecte presentat per obtenir la llicència municipal, obra d’un mestre d’obres de confiança, només dibuixava una simple delineació de la façana, car era l’únic “’aspecte regulat per les ordenances, és a dir, l’àmbit públic de les construccions”[1]. Eren, en el seu conjunt, unes construccions adscrites estilísticament al neoclassicisme acadèmic, amb una “una tipologia arquitectònica nova que combinava els usos d’habitatge (la casa) amb els industrials (la quadra), i que s’estructurava entorn d’un mateix espai, le cour carré, un pati quadrat al voltant del qual s’organitzaven les activitats productives”[2].
Jaume Armengol i Clapés, comerciant i fabricant de filats de cotó, ja tenia una fàbrica al carrer dels Còdols. “Era una de les fàbriques de fase, en aquest cas de la filatura, que es formaren a l’ombra de l’antiga fàbrica d’indianes de Joan Rull”[3].
L’any 1833 formà, juntament amb el comerciant Josep Antoni Miró, la societat Jaime Armengol y Cía., per construir una fàbrica de filats de cotó al barri del Raval, en uns terrenys de la seva propietat.
La fàbrica estava “formada per un cos de casa alineat amb el carrer de Sant Rafael de 27 metres de façana i les “quadres” giraven l’angle de la cantonada, amb 20 metres de façana al carrer de Sadurní, amb 12 metres de profunditat, i l’estructura estava dividida en dues tramades de 6 metres. Les façanes presentaven un disseny neoclassicista auster i indiferenciat, amb una repetició seriada de balcons i semibalcons de les mateixes dimensions emmarcats per la forma rectangular de l’arc pla, molt més funcionals que els arcs rebaixats o escarsers. El cos de casa o habitatges al carrer de Sant Rafael es feia evident pel simple mecanisme de fer-hi balcons. Es tractava d’una unitat de producció mínima i es pot suposar que funcionava amb accionament manual de la filatura o bé amb un “vogi” de cavalleries, donat que, durant aquests primers anys no tenim dades de la seva vaporització”[4].
No es tenen dades de la seva continuïtat més enllà de l’any 1850, però l’any 1858 l’edifici seguia en peus. Després va ser reutilitzada com habitatges, i a la dècada dels noranta del segle XX va ser enderrocada.
[1] Artigues i Vidal, J.; 2011, pàg. 259
[2] Artigues, J., Mas F., 2013
[3] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 461
[4] Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, pàg. 461
Bibliografia
Artigues i Vidal, J.; 2011, “Les fàbriques d’indianes com a model d’espai fabril”, Barcelona Quaderns d’Història, Núm. 17, Ajuntament de Barcelona, pàg. 253-279
Artigues i Vidal, J. i Mas i Palahí F.; 2012, “El model de casa fàbrica als inicis de la industrialització. Registre de fàbriques de Ciutat Vella de Barcelona 1738-1807 / 1808-1856”, Ajuntament de Barcelona
Artigues, J., Caballé, F., Tatjer, M.; 2013 “El llegat fabril al nucli antic de Barcelona: cens de fàbriques i edificis actuals de Ciutat Vella amb activitat industrial entre el segle XVIII i principis del XX”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona, Institut de Cultura
Artigues, J., Mas F., 2013, “Indianes 1736-1847”, MUHBA Guia d’Història Urbana, Núm. 14, Ajuntament de Barcelona
Hernandez-Cros J. E.; (direcció), 1987, ”Catàleg del patrimoni arquitectònic històric-artístic de la ciutat de Barcelona”, Edició a cura del Servei de Protecció del Patrimoni Monumental, Ajuntament de Barcelona
Sánchez, À.; 2012, “Indianes, 1736-1847 Els orígens de la Barcelona industrial”, MUHBA, Ajuntament de Barcelona