Casa de l’Ardiaca medieval

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

De l’antiga Casa de l’Ardiaca romànica se’n saben poques coses. Era un edifici, originalment romànic, construït al segle XI en “una gran parcel·la  – potser una de les més grans de la ciutat- situada estratègicament sobre el portal de l’antiga muralla, amb les dues torres que el flanquejaven”[1].  “El conjunt del portal es completava amb l’actual torre del Palau del Bisbe, amb la qual s’encadellava des del costat de l’Ardiaca a través d’un pont o una volta, ara desapareguts, que connectaven les dues estructures. En aquest sentit, cal assenyalar que, ja des del segle XI, la Casa de l’Ardiaca s’estenia a través del pont fins a la torre del Palau del Bisbe, que també formava part de la propietat. Aquesta fisonomia del portal de la plaça Nova, amb dues torres flanquejant a banda i banda el pas cap a l’interior de la ciutat, connectades per un cos volat o pont, es mantingué amb reformes i transformacions lògiques des de finals del segle III fins l’any 1823, data en què s’enderrocà totalment la seva volta central. La Casa de l’Ardiaca perdia definitivament la torre més occidental del portal, que passà a ser integrada com una estructura més del Palau del Bisbe”[2].

D’aquella primera època només resten tres arcs situats als murs del nivell de planta baixa. “Els tres arcs visibles encara avui definien el pati d’accés a la Casa de l’Ardiaca a partir d’un primer espai lliure de construccions. Es tracta, certament, d’una solució gens comuna a la ciutat, on els patis dels grans casals se situaven després d’una primera crugia que enfrontava la façana. Aquesta solució no era viable en el cas de la residència de l’ardiaca, ja que la proximitat de la muralla hauria donat lloc a un pati de dimensions reduïdes. Sembla evident que la Casa de l’Ardiaca es va plantejar com una casa plau (apareix descrita com a “mansione”) i, per tant  , havia de tenir un pati noble des d’on arrenqués una escala exterior que conduís a les diferents estances de la casa. L’única manera d’aconseguir-ho en l’espai que hi havia era situant el pati a la façana de l’edifici, tal com ens ha arribat fins als nostres dies. La presència d’un dels arcs medievals a la banda occidental del pati impedeix que es plantegi l’escala noble al mateix indret on es troba actualment, i, per tant, cal deduir que l’escala altmedieval es trobava a la banda oposada”[3].

Una butlla papal del segle XII confirma la propietat per part del bisbat de la Casa de l’Ardica, així com d’altres edificis com el  Castell del Regomir i el Palau Episcopal. “Que la propietat de la Casa de l’Ardiaca primitiva fos episcopal i no privativa de cap ardiaca en va determinar la pervivència històrica durant més de vuit-cents anys”[4] . Aquesta  residència preeminent, residència de l’ardiaca major de Barcelona,  era doncs, titularitat del capítol catedralici. “Vista la consideració de “mansione” que se li atribuïda al segle XI, no hi ha dubte que la Casa de l’Ardiaca va ser una residència noble, gran i ben parada, que ocupava un dels espais dominants de la ciutat: les torres d’un dels accessos a la ciutat. Dins la jerarquia de la canònica barcelonina, la figura de l’ardiaca era molt rellevant, i la casa noble que es bastí al segle XI responia a l’alta dignitat que representava el canonge que sortia escollit com a ardiaca major. Cal suposar que, des del seu origen, l’edifici de la Casa de l’Ardiaca complia una doble funció: era la residència privativa de l’ardiaca de la seu, i alhora acollia les dependències on aquest ardiaca desenvolupava i exercia el seu càrrec i el seu poder. En època baixmedieval, els ardiaques no sempre van residir-hi, i trobem que la corona va ordenar que s’hi estiguessin alguns personatges vinculats a la cort, especialment en època de Pere el Cerimoniós (1336-1387)”[5]: Per exemple, trobem que visqueren en aquest gran casal un agutzil[6] del rei Pere  el Cerimoniós o un camarlenc[7] del seu primogènit.

És difícil saber, a falta de dades materials i en vista de les escasses notícies documentals de què es disposa, com va anar evolucionant l’edifici, i com arribà en època baiximperial. Està documentat, però, un text datat del 1421, que ens descriu diferents espais de l’edifici, “com ara un estable a la banda de la muralla, un menjador major que tenia un sostre de bigues de fusta recolzades sobre permòdols de pedra i que donava a un terrat, un altre menjador petit al que s’accedia per una escala de cargol, l’habitació de davant del Palau del Bisbe, la torre, etc”[8].

També al segle XV trobem episodis en què l’edifici fou utilitzat “com a residència puntual i eventual de personatges rellevants. Aquestes estades no fan sinó refermar la consideració de “casa noble” que tenia l’immoble, però també posen en dubte que la casa continués allotjant habitualment els ardiaques successius”[9]. Així, per exemple, es sap que l’any 1456,  s’instal·la Beatriu de Pimentel, vídua de l’infant Enric d’Aragó, fill de Ferran d’Antequera, primer monarca aragonès de la dinastia dels Trastàmara, o l’any 1481, hostatjà, encara que fos només per uns quants dies, el rei Ferran el Catòlic.

Del 1479 fins a la seva mort, l’any 1524, el canonge Lluís Desplài d’Oms, membre d’una de les nissagues barcelonines més influents de l’època, fou l’ardiaca major de la catedral. “En aquest llarg període de temps, Lluís Desplà transformà l’antiga seu arxidiaconal en una veritable residència senyorial, reconstruïda al seu gust, on visqué –a temporades- fins a la seva mort”[10]. Les grans obres de transformació dutes a terme durant aquest període, ens permet afirmar que el nou edifici renaixentista és una obra nova que emmascara o van fer desaparèixer les estructures primigènies.

 

---

---

Bibliografia