Casa Benet-Desvilar

La Barcelona dels Burgs ( tornar al mapa)

Al segle XII l’antiga muralla romana és progressivament ocupada “per part de famílies importants de la ciutat probablement mitjançant la cessió, venda o transmissió de parts o parcel·les, fetes en el marc del que podríem considerar com a certes promocions immobiliàries del moment”[1]. Es creu que la casa o cases que ocupaven la finca on trobem el casal medieval, podrien haver format part del conjunt  de propietats del Benefici del Capítol de la Catedral o del seu Ardiaca. Aquest càrrec, el Benefici eclesiàstic, conferit canònicament, i al qual anava annexada una renda, fou fundat l’any 1217 per l'ardiaca Ponç Desvilar.  “La data de fundació del benefici, el 1217, és indicativa que en aquella data ja existien edificacions a l'àmbit de la nostra parcel·la, ja que en cas contrari es tractaria d'un gravamen de la propietat que no s'hauria pogut portar a terme. Per tant, una bona part de les edificacions més antigues de la parcel·la sembla que tindrien els seus orígens en aquest període de final del segle XII inici del segle XIII que estem apuntant, tal com posen manifest els paraments i altres elements d'acabat”[2].

Fou en aquelles dates en què sobre la torre romana es realitzà una remuntada per tal d'afegir-la a les "noves" construccions medievals de la finca. També són d’aquesta data les pintures tardoromàniques localitzades a l’extrem nord-est.

“A principi el segle XIV la finca era propietat de Francesc (o Jaume) Desvilar, hom suposa lligat per algun tipus de parentiu amb l'esmentat  Ardiaca de la Seu, Ponç Desvilar. Els Desvilar eren una coneguda i influent família de mercaders barcelonins, el representant més conegut de la qual, fou Pere Desvilar, fundador d'un hospital homònim i diverses vegades conseller en cap de la ciutat”[3].

L’any 1321 Francesc Desvilar deixa com a hereva la seva filla Francesca, casada amb Bernat o Bernardó Benet. Els Benet  eren “una família barcelonina de mercaders, operaren al llarg de la primera meitat del segle XIV, tant al Principat corn a les terres del regne de Xipre”[4].

Arran del matrimoni el casal és arranjat per tal de donar residència als nuvis. Es creu que la solana o galeria porticada, on encara avui es conserven la filera de columnes amb els seus capitells i bases, així com les jàsseres de fusta de la coberta, una de les millor conservades a Barcelona,  i els testimonis de les finestres coronelles de llinda lobular, són obra d’aquesta remodelació de la casa. Es creu, però, “que la fesomia del segle XIII seguiria sent la prioritària a tota la finca”[5].

Cap a mitjan segle XIV la pesta Negra fa estralls en la família Benet-Desvilar, i la casa passa a mans de Berant Sapila, casat amb una germana de Bernato Bernardó Benet. La família Sapila també era una família de mercaders de la ciutat de Barcelona.

El 1495 la casa pertany a Elisabet Benet, casada amb Pere Santcliment, un llinatge de mercaders i ciutadans honrats, vinculats tant a la ciutat de Lleida com a la de Barcelona. “Sembla lògic suposar que la unió dels Benet i dels Santcliment, sobretot donada la importància social d'aquesta darrera família, hagués  de  representar  per  a  la  nostra  propietat  algun  tipus  d'intervenció  arranjament  o campanya d'obres; probablement ja entrats en el segle XVI, quan tenim documentada la residència  a  la  finca  d'un  tal  mossèn  Pere  de  Santcliment  el 1516.  Aquestes  obres, corresponents a les primeries del segle XVI, afectaren tan sols a l'edifici que afronta al carrer Lledó”[6].  

Al segle XVI els Santcliment s’emparenten amb una altra poderosa família de la ciutat de Barcelona, els Gualbes. L’any 1542 Maria Anna de Santcliment-Gualbes i de Santcliment es casà amb Jeroni de Pinós-Fenollet i Mai, dit també Jeroni de Pinós-Santcliment i Mai, iniciador de la branca dels marquesos de santa Maria de Barberà. “Són probablement els Pinós, marquesos de santa Maria de Barberà, els responsables d'altres campanyes d'obres que han estat identificades a la part sud-est de la finca i que es realitzaren probablement cap a la segona meitat del segle XVI”[7]. És aleshores quan es realitza l'enteixinat renaixentista situat a la planta baixa de l'edifici, del qual “únicament s'ha conservat policromia original en una de les bigues, puntualment en alguns cassetons i, molt fragmentàriament, en dues tapetes entre bigues situades a la zona del perímetre de l'enteixinat”[8].

A mitjan segle XVII,  Josep Galceran de Pinós i de Perarpertusa, senyor de santa Maria de Barberà i castlà d’Arraona, vengué el 1646 la finca a Francesc Fons, un ric i influent mercader, botiguer de comanda, el qual “realitzà importants obres de millora a la finca.  Així, es construí una altra crugia al cos que afronta al carrer Lledó, tot reduint l'espai del gran pati medieval Lledó. També s'aixecà de bell nou una altra edificació de tres nivells a la banda sud del pati, i es cobrí i forjà amb diferents pisos l'antic pati medieval de la part posterior (l'est) de la finca, creant així uns espais estrictament residencials, ja en segle XVIII”[9].

L’any 1672 la casa pertanyia a la seva neboda Ignacia Fons, casada amb el noble Josep Galceran de Sabastida-Ardena i de Cartellà, Baró de l’Albi, Cervià, Falgons, Altet, Castellnou del Montsec i Granollers.

“Cap a 1716 una bona part de la finca es trobava inahabitable tal com palesa el cadastre d'aquell any, fet que ens fa suposar que ja no era la residència dels Galceran i si no tota la finca, si una part, ja estava dedicada a habitatge menestral”[10]. Serà al segle XVIII quan es reformi de nou, ampliant el portal d’accés al pati, transformant les finestres en balcons de ferro forjat.

A principis del segle XIX la propietat passa a mans del comerciant Jaume Dot, el qual vengué la casa l’any 1815 a Josep Moragas, i aquest el passa al seu fill. “És precisament aquesta cronologia de mitjan segle XIX, el període on s'identifiquen importants millores i transformacions de les edificacions. Així, es remuntà el nou edifici del segle XVII  amb  dos  nivells  d'alçat  més,  obra  que  representà  la  modificació  dels  accessos  i circulacions internes amb la construcció de l'actual escala de veïns i del seu accés des del pati. Aquesta operació, també comportà la modificació dels forjats de la crugia que s'afegí durant el segle XVII al cos d'edifici medieval que dóna al carrer Lledó. Les obres també afectaren la façana, ja que s'obrí una porta nova i independent, d'accés exclusiu a l'antic estudi tot aïllant-lo de la resta de la finca i convertint-lo de fet en una petita botiga”[11].

Al llarg dels segles XIX i XX es van realitzant obres. La darrera intervenció fou ja a inicis segle XXI, que l’edifici patí una gran restauració per tal d’allotjar-hi un hotel.

Bibliografia